Situació Geogràfica

Cantàbria (Cantabria en castellà i càntabre) és un país situat al nord de la península Ibèrica, pertanyent a Espanya com una comunitat autónoma, i és reconegut com a regió històrica en el seu Estatut d'Autonomia. Limita a l'est amb el País Basc (província de Biscaia) , al sud amb Castella i Lleó (províncies de Lleó, Palència i Burgos), a l'oest amb el Principat d'Astúries i al nord amb el mar Cantàbric. La capital és Santander.

Cantàbria és una regió muntanyenca i constanera, amb un important patrimoni natural. S'hi distingeixen dues àrees geogràfiques:

La Marina: una franja costenera de valls baixos, amplis i de formes suaus; d'una amplària de 10 km i amb una altitud menor als 500 m; limita amb el mar per mitjà d'una línia de rases litorals formant abruptes penya-segats creuats per desembocadures de rius.

La Muntanya: una llarga barrera de muntanyes abruptes paral·lela al mar que forma part de la Serralada Cantàbrica. Es formada en major part per roca calcària afectada per fenòmens càrstics i que cobreixen la major part de Cantàbria. Els cims més alts es troben als Pics d'Europa superiors als 2.500 m.

 Municipis importants

Castro Urdiales: 

Castro Urdiales s'estén per 96,7 km2 costat de la costa, a l'extrem oriental de Cantàbria, entre la punta de Sonabia i la frontera amb Biscaia. A l'oest abasta l'espectacular desembocadura del Agüera, fistonada pels massissos calcaris de Candina i Cerredo. Aquest últim avança com un mur de muntanyes fins als voltants de la vila de Castro Urdiales, la tercera en nombre d'habitants de la comunitat autònoma. En l'últim tram de costa, abans d'arribar al País Basc, les breus planes cedeixen el pas a una successió de cales encerclades per penya-segats. En contrast amb l'escarpada façana marina, l'interior del municipi està dominat per la vall de Sámano, solcat per nombrosos rierols que baixen des de les muntanyes de Guriezo i la vall de Otañes, travessat pel riu Mioño. Els importants recursos arqueològics de Castro Urdiales inclouen jaciments prehistòrics amb mostres d'art paleolític, a més de nombrosos vestigis de l'antiga colònia romana de Flavióbriga. Del patrimoni religiós medieval sobresurt l'església de Santa Maria de l'Assumpció, una de les millors mostres d'arquitectura gòtica de Cantàbria, testimoni de la importància del port en l'Edat Mitjana. La decadència de la vila en època moderna no impedeix comptar amb la presència de notables casals senyorials com la de Otañes o la torre de Ontón.

Potes: 

Potes es troba al cor de la comarca de Liébana, lloc de confluència de les valls de Valdebaró, Valdeprado, Cereceda i La Hermida. Per això precisament s'alça amb la capitalitat de la comarca. Els seus 7,7 km2 de superfície limiten al nord amb Cillorigo, al sud amb Vega de Liébana, a l'est amb Cabezón ia l'oest amb Camaleño. Amb l'arribada del règim constitucional, Potes es va constituir com a cap de partit judicial, però actualment forma part del de Sant Vicente de la Barquera. Ubicat a la part occidental de Cantàbria, el municipi més petit de la comarca de Liébana està habitat per gairebé 1.600 persones. En ser el principal focus turístic i centre d'interès de la comarca lebaniego, per la seva proximitat als Pics d'Europa ia nombrosos monuments històrics, la població treballa majoritàriament en el sector serveis. La gastronomia d'aquesta vila gaudeix d'una gran fama, basada en els productes autòctons de la comarca: hortalisses, llegums, blat de moro, patates, així com el vi (tostadillo) i l'aiguardent (pinyolada). La major part del territori municipal presenta accentuades pendents, amb el majestuós teló de fons dels Pics d'Europa, i només apareix una franja plana entre els rius Deva i Quiviesa, que travessen el poble. A l'abric d'un microclima de trets mediterranis sorgeix en les vessants baixes un paisatge d'hortes i fruiters, on sobresurten els cultius de la vinya. La torre de l'Infantado, seu de l'Ajuntament, és el seu principal i més antiga-segle XV-senya d'identitat d'un ric patrimoni artístic, del qual també formen part la torre de Orejón de la Lama i l'antiga església gòtica de Sant Vicent. Així mateix, conserva una forta tradició folklòrica, que es manifesta cada dilluns al mercat on van els lebaniegos a comprar els productes típics, i compta amb festes tan destacades com la de la Creu o la del Orujo, declarades d'Interès Turístic Regional.

Comillas: 

Comillas s'inclou dins de la comarca litoral occidental i està molt a prop d'altres viles importants com San Vicente de la Barquera o Santillana del Mar Municipi costaner pel nord, limita al sud amb Udías, a l'est amb Ruiloba i Alfoz de Lloredo, i l'oest amb Valdáliga. Des de l'any 1822 és un ajuntament constitucional independent. Pertany al partit judicial de Sant Vicente de la Barquera. L'anomenada 'Vila dels Arquebisbes' té una extensió de 18,6 km2 i està formada per sis nuclis de població: Comillas, La Ràbia, Rioturbio, Rubárcena, Ruiseñada i Trasvía. La capitalitat recau en el poble del mateix nom, que es troba a 48 km de Santander. La seva població supera els 2.300 habitants, xifra que es multiplica durant el període estival com a conseqüència de l'ocupació de les nombroses 'segons habitatges' que s'han construït en les últimes dècades i de les abundants places hoteleres disponibles. Tot això ha decantat cap al sector terciari la vocació de Comillas, abans més vinculada a la mar a través de l'activitat pesquera que es concentrava al voltant del seu petit port, al camp, per les tradicionals activitats agropecuàries; oa les mines, arran de l'explotació en la zona d'un jaciment de calamina. Els grans monuments de Comillas es van aixecar gràcies al mecenatge del indià Antoni López i López, a qui Alfons XII va atorgar el títol de Marquès de Comillas. Són edificis com el palau de Sobrellano i la seva capella panteó, la Universitat Pontifícia i 'El Capricho' de Gaudí, que s'enquadren dins del modernisme català.

Sant Vicente de la Barquera: 

En l'àrea més occidental de la costa càntabra, on acaba la província asturiana, comença el territori corresponent al municipi de Val de San Vicente, sent la localitat de Unquera-les famoses corbates de pasta de full s'han convertit en el producte gastronòmic per excel cia de la zona-la que obre pas exercint com a eix de comunicació. La desembocadura del riu Deva, a través de la ria de Tina Major, constitueix la línia divisòria entre ambdues regions. Tant aquesta com la ria de Tina Menor, que forma el Nansa en la seva sortida al mar Cantàbric, són dos dels privilegiats enclavaments naturals que conformen la diversitat ecològica d'aquest terme de gran bellesa paisatgística, com es reflecteix en el seu escarpat litoral i en els seus nombroses cales i platges. En els catorze nuclis de població que l'integren, repartits en una superfície de 50,9 km2, resideixen més de 2.600 habitants, l'economia se sustenta, en general, de la indústria alimentària, les activitats ramaderes i, cada vegada més, dels ingressos que proporciona el turisme, un sector en auge en les seves diferents variants. En aquest sentit, s'ofereixen múltiples activitats turístic esportives, entre les quals cal ressaltar el Descens Internacional del riu Deva en piragua, que se celebra a finals d'agost coincidint amb la festivitat dels Sants Màrtirs, a Unquera.

Santander: 

En un entorn privilegiat, amb les aigües del mar Cantàbric banyant la seva costa pel nord i la silueta de la badia establint el seu límit sud, es troba el municipi de Santander, que a més d'englobar la ciutat sobre la qual recau la capitalitat de la comunitat autònoma inclou els nuclis perifèrics de Muntanya, Cueto, Sant Romà de la Llanilla i Peñacastillo. En total, abasta una superfície de 34 km2, sobre la qual s'assenta una població propera als 185.000 habitants, la majoria d'ells concentrats a la capital municipal, la història, inevitablement unida a la seva condició marítima, va quedar marcada per dues dramàtics successos: l'explosió del vaixell Cap Machichaco, l' 3 novembre 1893, i l'incendi del centre de la ciutat, ocorregut al febrer de 1941. Santander és avui un municipi basat econòmicament en el sector terciari gràcies al paper administratiu i l'auge del turisme, activitat que té el seu origen a mitjans del segle XIX, quan va començar l'expansió urbana cap al Sardinero i el desenvolupament de les iniciatives balneàries. A més, el desenvolupament turístic va estar unit al fet que la monarquia triés aquest emplaçament per a les seves estiueigs, motiu pel qual la ciutat va acordar construir un palau, com a regal als reis Alfons XIII i Victòria Eugènia, que es va situar a la Península de la Magdalena, un dels enclavaments més bells i significatius del Santander de llavors i de l'actual. Al costat d'aquesta peça clau del patrimoni arquitectònic santanderí, avui seu dels prestigiosos cursos de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, figuren una infinitat d'edificis civils, aixecats en els segles XVIII, XIX i XX, i religiosos, entre els quals destaca la catedral, situada sobre el lloc de l'antiga ermita de San Emeterio i San Celedonio. A tot això se suma la bellesa de les seves platges, parcs i jardins, la seva rica gastronomia marinera, el seu calendari de festes i la llarga llista de personalitats que ha donat aquesta terra i que han portat el nom de Santander pel món.

Bilbao: 

Bilbao és la ciutat més gran del País Basc i la capital del territori foral de Biscaia. La ciutat té 353.340 habitants (2008), anomenats bilbaïns, i és la part integrant més activa econòmicament i industrialment de la Gran Bilbao o àrea metropolitana, on viu més de la mitat de la població del País Basc. Els 946.829 habitants del Gran Bilbao (on, a part de la capital biscaïna, la ciutat principal és Barakaldo) s'estenen tot al llarg del riu Nerbion, a les ribes del qual hi tenen també la seu nombroses empreses, mines de ferro i fàbriques, que durant la revolució industrial van portar una gran prosperitat a la regió. De fet, Bilbao és un dels tres grans centres industrials de l'Estat espanyol (juntament amb Madrid i Barcelona), raó per la qual va rebre molta immigració que va fer créixer la ciutat i els municipis veïns. Aquests immigrants procedien principalment de les regions espanyoles veïnes i d'Andalusia. Destacat centre industrial, compta amb un important port a les ribes del riu Nerbion, per on s'estenen la ciutat i els municipis de la seva àrea metropolitana, que arriben fins al golf de Biscaia. El municipi de Bilbao tenia l'any 2003 una població de 354.000 habitants, que el 2004 pujaven als 935.000 de l'àrea urbana i als 947.000 de la Gran Bilbao o àrea metropolitana (l'àrea urbana més les ciutats satèl·lits) segons estimació del 2003, cosa que la situa en el sisè lloc pel que fa a les àrees metropolitanes de l'estat. L'actual alcalde de la ciutat (2005) és Iñaki Azkuna, del Partit Nacionalista Basc.

Limita al nord amb els municipis d'Erandio, Sondika i Derio, a l'est amb Zamudio i Etxebarri, al sud amb Basauri i Arrigorriaga i a l'oest amb Barakaldo.