Situació Geogràfica

Cantàbria (Cantabria en castellà i càntabre) és un país situat al nord de la península Ibèrica, pertanyent a Espanya com una comunitat autónoma, i és reconegut com a regió històrica en el seu Estatut d'Autonomia. Limita a l'est amb el País Basc (província de Biscaia) , al sud amb Castella i Lleó (províncies de Lleó, Palència i Burgos), a l'oest amb el Principat d'Astúries i al nord amb el mar Cantàbric. La capital és Santander.

Cantàbria és una regió muntanyenca i constanera, amb un important patrimoni natural. S'hi distingeixen dues àrees geogràfiques:

La Marina: una franja costenera de valls baixos, amplis i de formes suaus; d'una amplària de 10 km i amb una altitud menor als 500 m; limita amb el mar per mitjà d'una línia de rases litorals formant abruptes penya-segats creuats per desembocadures de rius.

La Muntanya: una llarga barrera de muntanyes abruptes paral·lela al mar que forma part de la Serralada Cantàbrica. Es formada en major part per roca calcària afectada per fenòmens càrstics i que cobreixen la major part de Cantàbria. Els cims més alts es troben als Pics d'Europa superiors als 2.500 m.

 Municipis importants

Castro Urdiales: 

Castro Urdiales s'estén per 96,7 km2 costat de la costa, a l'extrem oriental de Cantàbria, entre la punta de Sonabia i la frontera amb Biscaia. A l'oest abasta l'espectacular desembocadura del Agüera, fistonada pels massissos calcaris de Candina i Cerredo. Aquest últim avança com un mur de muntanyes fins als voltants de la vila de Castro Urdiales, la tercera en nombre d'habitants de la comunitat autònoma. En l'últim tram de costa, abans d'arribar al País Basc, les breus planes cedeixen el pas a una successió de cales encerclades per penya-segats. En contrast amb l'escarpada façana marina, l'interior del municipi està dominat per la vall de Sámano, solcat per nombrosos rierols que baixen des de les muntanyes de Guriezo i la vall de Otañes, travessat pel riu Mioño. Els importants recursos arqueològics de Castro Urdiales inclouen jaciments prehistòrics amb mostres d'art paleolític, a més de nombrosos vestigis de l'antiga colònia romana de Flavióbriga. Del patrimoni religiós medieval sobresurt l'església de Santa Maria de l'Assumpció, una de les millors mostres d'arquitectura gòtica de Cantàbria, testimoni de la importància del port en l'Edat Mitjana. La decadència de la vila en època moderna no impedeix comptar amb la presència de notables casals senyorials com la de Otañes o la torre de Ontón.

Potes: 

Potes es troba al cor de la comarca de Liébana, lloc de confluència de les valls de Valdebaró, Valdeprado, Cereceda i La Hermida. Per això precisament s'alça amb la capitalitat de la comarca. Els seus 7,7 km2 de superfície limiten al nord amb Cillorigo, al sud amb Vega de Liébana, a l'est amb Cabezón ia l'oest amb Camaleño. Amb l'arribada del règim constitucional, Potes es va constituir com a cap de partit judicial, però actualment forma part del de Sant Vicente de la Barquera. Ubicat a la part occidental de Cantàbria, el municipi més petit de la comarca de Liébana està habitat per gairebé 1.600 persones. En ser el principal focus turístic i centre d'interès de la comarca lebaniego, per la seva proximitat als Pics d'Europa ia nombrosos monuments històrics, la població treballa majoritàriament en el sector serveis. La gastronomia d'aquesta vila gaudeix d'una gran fama, basada en els productes autòctons de la comarca: hortalisses, llegums, blat de moro, patates, així com el vi (tostadillo) i l'aiguardent (pinyolada). La major part del territori municipal presenta accentuades pendents, amb el majestuós teló de fons dels Pics d'Europa, i només apareix una franja plana entre els rius Deva i Quiviesa, que travessen el poble. A l'abric d'un microclima de trets mediterranis sorgeix en les vessants baixes un paisatge d'hortes i fruiters, on sobresurten els cultius de la vinya. La torre de l'Infantado, seu de l'Ajuntament, és el seu principal i més antiga-segle XV-senya d'identitat d'un ric patrimoni artístic, del qual també formen part la torre de Orejón de la Lama i l'antiga església gòtica de Sant Vicent. Així mateix, conserva una forta tradició folklòrica, que es manifesta cada dilluns al mercat on van els lebaniegos a comprar els productes típics, i compta amb festes tan destacades com la de la Creu o la del Orujo, declarades d'Interès Turístic Regional.

Comillas: 

Comillas s'inclou dins de la comarca litoral occidental i està molt a prop d'altres viles importants com San Vicente de la Barquera o Santillana del Mar Municipi costaner pel nord, limita al sud amb Udías, a l'est amb Ruiloba i Alfoz de Lloredo, i l'oest amb Valdáliga. Des de l'any 1822 és un ajuntament constitucional independent. Pertany al partit judicial de Sant Vicente de la Barquera. L'anomenada 'Vila dels Arquebisbes' té una extensió de 18,6 km2 i està formada per sis nuclis de població: Comillas, La Ràbia, Rioturbio, Rubárcena, Ruiseñada i Trasvía. La capitalitat recau en el poble del mateix nom, que es troba a 48 km de Santander. La seva població supera els 2.300 habitants, xifra que es multiplica durant el període estival com a conseqüència de l'ocupació de les nombroses 'segons habitatges' que s'han construït en les últimes dècades i de les abundants places hoteleres disponibles. Tot això ha decantat cap al sector terciari la vocació de Comillas, abans més vinculada a la mar a través de l'activitat pesquera que es concentrava al voltant del seu petit port, al camp, per les tradicionals activitats agropecuàries; oa les mines, arran de l'explotació en la zona d'un jaciment de calamina. Els grans monuments de Comillas es van aixecar gràcies al mecenatge del indià Antoni López i López, a qui Alfons XII va atorgar el títol de Marquès de Comillas. Són edificis com el palau de Sobrellano i la seva capella panteó, la Universitat Pontifícia i 'El Capricho' de Gaudí, que s'enquadren dins del modernisme català.

Sant Vicente de la Barquera: 

En l'àrea més occidental de la costa càntabra, on acaba la província asturiana, comença el territori corresponent al municipi de Val de San Vicente, sent la localitat de Unquera-les famoses corbates de pasta de full s'han convertit en el producte gastronòmic per excel cia de la zona-la que obre pas exercint com a eix de comunicació. La desembocadura del riu Deva, a través de la ria de Tina Major, constitueix la línia divisòria entre ambdues regions. Tant aquesta com la ria de Tina Menor, que forma el Nansa en la seva sortida al mar Cantàbric, són dos dels privilegiats enclavaments naturals que conformen la diversitat ecològica d'aquest terme de gran bellesa paisatgística, com es reflecteix en el seu escarpat litoral i en els seus nombroses cales i platges. En els catorze nuclis de població que l'integren, repartits en una superfície de 50,9 km2, resideixen més de 2.600 habitants, l'economia se sustenta, en general, de la indústria alimentària, les activitats ramaderes i, cada vegada més, dels ingressos que proporciona el turisme, un sector en auge en les seves diferents variants. En aquest sentit, s'ofereixen múltiples activitats turístic esportives, entre les quals cal ressaltar el Descens Internacional del riu Deva en piragua, que se celebra a finals d'agost coincidint amb la festivitat dels Sants Màrtirs, a Unquera.

Santander: 

En un entorn privilegiat, amb les aigües del mar Cantàbric banyant la seva costa pel nord i la silueta de la badia establint el seu límit sud, es troba el municipi de Santander, que a més d'englobar la ciutat sobre la qual recau la capitalitat de la comunitat autònoma inclou els nuclis perifèrics de Muntanya, Cueto, Sant Romà de la Llanilla i Peñacastillo. En total, abasta una superfície de 34 km2, sobre la qual s'assenta una població propera als 185.000 habitants, la majoria d'ells concentrats a la capital municipal, la història, inevitablement unida a la seva condició marítima, va quedar marcada per dues dramàtics successos: l'explosió del vaixell Cap Machichaco, l' 3 novembre 1893, i l'incendi del centre de la ciutat, ocorregut al febrer de 1941. Santander és avui un municipi basat econòmicament en el sector terciari gràcies al paper administratiu i l'auge del turisme, activitat que té el seu origen a mitjans del segle XIX, quan va començar l'expansió urbana cap al Sardinero i el desenvolupament de les iniciatives balneàries. A més, el desenvolupament turístic va estar unit al fet que la monarquia triés aquest emplaçament per a les seves estiueigs, motiu pel qual la ciutat va acordar construir un palau, com a regal als reis Alfons XIII i Victòria Eugènia, que es va situar a la Península de la Magdalena, un dels enclavaments més bells i significatius del Santander de llavors i de l'actual. Al costat d'aquesta peça clau del patrimoni arquitectònic santanderí, avui seu dels prestigiosos cursos de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, figuren una infinitat d'edificis civils, aixecats en els segles XVIII, XIX i XX, i religiosos, entre els quals destaca la catedral, situada sobre el lloc de l'antiga ermita de San Emeterio i San Celedonio. A tot això se suma la bellesa de les seves platges, parcs i jardins, la seva rica gastronomia marinera, el seu calendari de festes i la llarga llista de personalitats que ha donat aquesta terra i que han portat el nom de Santander pel món.

Bilbao: 

Bilbao és la ciutat més gran del País Basc i la capital del territori foral de Biscaia. La ciutat té 353.340 habitants (2008), anomenats bilbaïns, i és la part integrant més activa econòmicament i industrialment de la Gran Bilbao o àrea metropolitana, on viu més de la mitat de la població del País Basc. Els 946.829 habitants del Gran Bilbao (on, a part de la capital biscaïna, la ciutat principal és Barakaldo) s'estenen tot al llarg del riu Nerbion, a les ribes del qual hi tenen també la seu nombroses empreses, mines de ferro i fàbriques, que durant la revolució industrial van portar una gran prosperitat a la regió. De fet, Bilbao és un dels tres grans centres industrials de l'Estat espanyol (juntament amb Madrid i Barcelona), raó per la qual va rebre molta immigració que va fer créixer la ciutat i els municipis veïns. Aquests immigrants procedien principalment de les regions espanyoles veïnes i d'Andalusia. Destacat centre industrial, compta amb un important port a les ribes del riu Nerbion, per on s'estenen la ciutat i els municipis de la seva àrea metropolitana, que arriben fins al golf de Biscaia. El municipi de Bilbao tenia l'any 2003 una població de 354.000 habitants, que el 2004 pujaven als 935.000 de l'àrea urbana i als 947.000 de la Gran Bilbao o àrea metropolitana (l'àrea urbana més les ciutats satèl·lits) segons estimació del 2003, cosa que la situa en el sisè lloc pel que fa a les àrees metropolitanes de l'estat. L'actual alcalde de la ciutat (2005) és Iñaki Azkuna, del Partit Nacionalista Basc.

Limita al nord amb els municipis d'Erandio, Sondika i Derio, a l'est amb Zamudio i Etxebarri, al sud amb Basauri i Arrigorriaga i a l'oest amb Barakaldo.

Dia 5 13/5/11

Avui, ens hem llevat, i per la nit havíem de fer la maleta perquè, el dia següent havíem, és a dir, avui marxàvem cap a Barcelona, jo hi ha me l’havia fet i només tenia que dutxar-me, vestir-me i baixar la maleta al autocar i anar a esmorzar. Quan hem acabat de esmorzar hem anat cap a l’autocar i  anàvem en direcció Bilbao, al museu Guggenheim. En arribar al museu l’he observat per fora, és molt gran, fet de titani i amb una forma peculiar, hem entrat i ens han donat una mena de telèfon que ens explicava les exposicions del museu, junts hem vist dues o tres exposicions, quan el Xavi i el Lluís han decidit que féssim una volta pel museu sols, les exposicions no valien molt la pena, segons la meva opinió. Hem quedat a les 12:45 a la porta que hem entrat, per anar a mirar el gos de flors tots junts i un cop acabar de mirar-lo anar a l’autocar ara si cap a Barcelona. Hem agafat l’autocar i en vint minuts hem arribat a una àrea de servei, hem dinat pasta, com no. Desprès de dinar hem anat a un parc que hi havia dins l’àrea de servei, els nois ens hem posat a fer un rondo, fins que el Lluis i el Xavi han vingut a dir-nos que entréssim a l’autocar. L’autocar s’ha posat en marxa i cada cop estàvem més a prop de Barcelona, l’anada em va agradar més que no pas la tornada, la tornada per mi va ser bastant avorrida, hem fet unes quantes parades més, fins arribar a Barcelona, quan hem arribat a Barcelona tothom estava molt emocionat, jo especialment no ho estava, preferia haver-me quedat una setmana més a Cantàbria, estàvem baixant per pi Maragall i tothom estressat agafant els “sobaos”, las “quesades”, fins que hem baixat de l’autocar i em anat agafar les maletes i ens hem dit adéu i jo he anat cap al metro de Joanic i he anat cap a casa la meva mare.

Museu Guggenheim

El Guggenheim, va ser construït per Frank Gehry que va néixer a Toronto el 28 de febrer de 1929 és un arquitecte estatunidenc d'origen canadenc. Va néixer amb el nom d'Ephraim Goldberg a Toronto, Canadà, però va adoptar més tard la nacionalitat estatunidenca. Es va graduar el 1954 dels seus estudis d'arquitectura i va començar a treballar a l'estudi de Victor Gruen i associats a Los Angeles. Va haver d'absentar-se durant un any per assolir el servei militar, i al seu retorn va ser admès a l'Escola de Disseny de la Universitat d'Harvard per estudiar urbanisme. En tornar a Los Angeles es va incorporar novament al despatx de Gruen. El 1961, ja casat i amb dues filles, Gehry es va traslladar amb la seva família a París, on va treballar a l'estudi d'André Rémonder. L'educació francòfona que havia rebut al Canadà li va anar de gran ajuda per viure a París. Va romandre-hi un any, durant el qual va estudiar les obres de Le Corbusier i d'altres arquitectes francesos i europeus, així com les esglésies romàniques existents a França. El 1997 va construir el museu Guggenheim, el museu Guggenheim va ser obert al públic al 1997 i alberga exposicions d'art d'obres pertanyents a la fundació Guggenheim i exposicions itinerants. Molt aviat l'edifici es va revelar com un dels més espectaculars edificis post-moderns. El disseny del museu i la seva construcció segueixen l'estil i mètodes de Frank Gehry. Com molts dels seus treballs anteriors l'estructura principal està radicalment esculpida seguint contorns gairebé orgànics. El museu afirma no contenir una sola superfície plana en tota la seva estructura. Part de l'edifici és creuat per un pont elevat i l'exterior està recobert per plaques de titani i per una pedra calcària que va ser molt difícil de trobar (al final es va trobar a Andalusia) igual a la qual es va utilitzar per a construir la Universitat de Deusto. L'edifici vist des del riu aparenta tenir la forma d'un vaixell retent homenatge a la ciutat portuària en la qual s'inscriu. Els seus panells brillants s'assemblen a les escates d'un peix recordant-nos les influències de formes orgàniques presents en molts dels treballs de Gehry. Vist des de dalt, l'edifici posseïx no obstant això la forma d'una flor.

Per al seu disseny l'equip de Gehry va utilitzar intensament simulacions per ordinador de les estructures necessàries per a mantenir l'edifici aconseguint unes formes que haguessin estat impossibles de realitzar unes poques dècades abans.

Mentre que el museu domina les vistes de la zona des del nivell del riu el seu aspecte des del nivell superior del carrer és molt més modest pel que no desentona amb el seu entorn d'edificis més tradicionals. 

Puppy el gos que està a l'entrada del museu

A fora hi havia un gos molt gran anomenat “Puppy”, era un gos de flors, estava a l'entrada del museu. 

Dia 4 12/5/11

Avui hem sortir de l'hotel a les 9:15 per anar cap al museu Altamira, hem arribat al cap de 3 minuts, i ens hem hagut d'esperar 10 minuts a que obrissin el museu; quan hem entrat hem tingut 20 minuts per mirar una mica el museu, les exposicions que hi havia, quan han obert les portes de la replica de la cova d' Altamira hem entrat amb una guia, i ens ha explicat coses sobre la cova, les pintures, la història, etc. Després del museu de les coves d'Altamira hem anat a veure la colegiata, és l'esglèsia de Santillana del mar, i hem entrat al claustre i després a dins l'esglèsia, quan hem acabat de mirar l'esglèsia hem anat a dinar al hotel, després de l'hotel hem anat a les Coves del Soplao, són precioses, magnifiques,espectaculars, tot ple d'estalactites i estalagmites, eren molt blanques, ens van dir que el blanc era símbol de puresa. Després del Soplao vam tenir temps lliure per jugar a futbol o fer el que vulguessim.





Cova del Soplao



La visita a las cuevas del Soplao ha sigut molt bonica, tota la cova era plena d'estalactites i estalagmites, la cova s'ha anat formant perquè l'aigua es va filtrant per el terra llavors va formant forats, és a dir, erosiona la pedra. Es troben moltissimes estalactites i estalagmites, totes són blanques, això vol dir que són pures, perque el color blanc és sinònim de puresa. Hi treballaven miners extraient zinc i plom.



Les coves es van formar per el modelat càrstic, que és un modelat produït per l'acció dissolvent de l'aigua sobre la pedra calissa pròpia de les zones calcàrees. S'observen estelectites i estelagmites, i alguna columna (quan una estelectita i una estelegmita s'han ajuntat) o banderas (quan una estelegmita agafa com una forma de bandera).

Pel matí hem anat a la cova d'Altamira i ens han dit que els primers habitants eren els Homo Sapiens Sapiens, Va ser habitada fa 22000 anys i se sap que fa 13000 ja no s’utilitzava.

 Hem vist un cérvol representat a mida real, i també signes i símbols que no se sap el que volen dir. Les mans, es podien trobar en negatiu i en positiu. Els dibuixos fa uns 14500 anys que existeixen.

De totes les coves la que m'ha agradat més ha sigut la del Soplao, era impressionant, totes les galeries plenas de estalactites i estalacmites.

La Colegiata

Hem visitat la Col·legiata de Santa Juliana de Santillana del Mar, comunitat autònoma de Cantàbria, a la qual deu el seu nom aquesta localitat càntabra (San Juliana - Santillana), és un dels monuments romànics més representatius de la regió. Fou declarada Monument Nacional en l'any 1889. La Colegiata és una esglèsia romànica, tota de pedra amb poques finestres, per mi es més bonic el claustre que l'esglèsia per dintre, perquè el claustre és al aire lluire, no és un lloc tancat, al mig hi ha com un pati, que no es ven bé un pati, però hi ha herba, a las parets també hi ha herba i les columnes tenen relleus, que representen persones o àngels.

Claustre de la Colegiata



Relleu d'una de las columnes del claustre

Dia 3 11/5/11

Avui pel matí hem sortit de Santillana cap a les 8:40 i hem anat a Santander, al Museu Marítim del Cantàbric, la guia ens ha explicat una mica la història del mar Cantàbric, després de la història hem anat al terrat a mirar una mica el paisatge, després del terrat hem anat a l’aquàrium i hem vist peixos, taurons, morenes, ralles. Després del museu marítim del mar Cantàbric hem anat al Palau de la Magdalena, que es situa a la península de Magdalena, dins d'un parc gegant,  ens han fet comptar tots els vidres del palau, en tenia moltíssim, darrera del palau hi havia unes vistes precioses, es veia tot el mar Cantàbric i la costa de Santander. A Santander, quan hem acabat de mirar el palau de la  Magdalena, hem anat a dinar a Santillana, hem acabat de dinar i hem anat cap a las coves del Castillo i quan hem acabat de les coves del Castillo, hem anat cap a l’hotel i ens hem posat a fer la ruta.

El clima de Santander és de tipus oceànic humit. Les seves temperatures són suaus durant tot l'any i les pluges són abundants a causa de la proximitat a l'Oceà i l'orografia càntabra. Això fa que els hiverns no siguin molt freds i els estius siguin frescos amb una oscil·lació tèrmica anual petita, uns deu graus de mitjana. Hi ha moltes mareas, és a dir que puja el nivell del mar o baixa durant unes hores, aixó és provocat per la Lluna i el Sol que fan una força d'atracció sobre l'aigua de la Terra i també perqué el mar Cantàbric és més obert que el Mediterrani. La marea canvia quatre cops al dia, cada sis hores, peró no sempre ho fa a la mateixa hora.

En aquesta pagina web es pot veure cada mes quines mareas hi haurà: http://www.puertosantander.es/cas/tabla_mareas.aspx 

Les marees comporten uns efectes, quan baixa la marea els peixos s'ofegan i han d anar rapidament cap a llocs on hi hagi aigüa, els vaixells necesiten aigüa per poder sortir del port si no tenen aigüa no poden sortir `del port i s'han de esperar a que es torni a posar marea alta.

Marea Baja                                                                Marea Alta

Al aquarium que hi havia al museu hi havia diferents espècies, dues d'elles són aquestes:

El Sard

El sard és un peix marí que habita en aigües costaneres de la Mediterrània, on és molt comú, i també en les costes de l'Atlàntic i Cantàbric. El seu cos és ovalat i comprimit lateralment, pot arribar a mesurar fins a 45 cm. de longitud, és de color gris platejat, blanc a la zona ventral i en els costats presenta entre 8 i 12 bandes verticals negres, a més d'una taca negra molt marcada en el peduncle cabal. Sol veure's sovint entre les roques i fons sorrencs de la costa.  Arriba a la maduresa sexual als dos anys i la seva reproducció es realitza en els mesos de gener a març.  L'alimentació dels juvenils és omnívora, sent en els adults exclusivament carnívora.

Anguila

L'anguila, és un peix teleosti, anguil·liforme i àpode que remunta els corrents d'aigua dolça però que descendeix al mar per criar. Segons la seva mida té diferents denominacions: anguila (més de 35 cm), anguló (entre 10 i 35 cm) i angula (menys de 10 cm).

El Palau de la Magdalena

El Palau de la Magdalena està situat a la península de la Magdalena, a Santander, Cantàbria (Espanya) i va ser construït entre els anys 1909 i 1911, per subscripció popular, com residència d'estiu de la família del rei Alfons XIII fins l'any 1931 (proclamació de la Segona República Espanyola). Dissenyat pels arquitectes Javier González Riancho i Gonzalo Bringas Vega, va ser moblat el 1913, quan va ser inaugurat. El 1914 es van afegir les quadres, d'estil anglès amb teulades punxegudes de vessants pronunciats, entramats de fusta, etc.

Es tracta d'una obra eclèctica, que combina influències angleses, amb abundància de xemeneies, formes dels finestrals, així com aportis d'estil francès, com l'escalinata de doble tram de l'escala principal, l'asimetria dels cossos de l'edifici i també algunes pinzellades regionalistes.

L'edifici consta de dues entrades, una al Nord per a carruatges, amb pòrtic, i una altra al Sud, que és la principal, amb dos torreons de planta octogonal i una escalinata de trams dobles . El palau és de pedra de mamposteria amb cobertes d'esquist. A l'interior destaquen els salons de recepció conservant alguns quadres d'interès, d'autors com Benedito, Sorolla, Sotomayor, etc.

Des de 1932 organitza els cursos d'estiu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo.

A les coves del Castillo vam veure que estaven fetes per modelat càrstic, el modelat càrstic és un modelat produït per l'acció dissolvent de l'aigua sobre la pedra calissa pròpia de les zones calcàrees. Podem trobar diferent elements geològics, com algunes cavitats o fins i tot algunes estalactites i estalacmites que estaven cristalitzades.  

Els prehistòrics utilitzaven les coves per a viure, pero no entraven a dins si no que es quedaven com "al rebedor" de la cova, només entraven per pintar  dins les coves, hi vivia l'Homo Sapiens Sapiens.

Mà esquerra en negatiu

Les pintures que vam veure eren mans,mans amb negatiu,  animals (bisons, cèrvols, cavalls...), per fer tot això necesitaven unes tècniques, quan la pintura era de color negre, se sap que es feia amb carbó vegetal. Si era de color vermellós es feia bufant el mineral del ferro de l'ós. I si era de color blanc es feia amb carbonat de calci. Les parets de les coves els hi servien com a suport per pintar. A més, sempre aprofitaven la fisonomia de la paret (forats, sortints...) per dibuixar formes. Sovint quan veien la paret on reconeixien la forma de l'animal, la completaven. Jo crec que pintaven per representar escenes de la seva vida quotidiana, per demanar bona sort a la caça, etc.

Dia 2 10/5/11

Avui hem anat a Los Picos d’Europa, a Fuente Dé, el trajecte de Santillana fins a Fuente De se m'ha  fet bastant llarg, però el paisatge era preciós llavors aquest factor ajudava molt, anàvem direcció a Astúries, seguíem el curs d’un riu, anomenat Deva; per la carretera veiem molta vegetació i pobles. Quan hem arribat a Fuente Dé haviem de pujar ràpid al telefèric, si no se’ns escapava, encara que n’arribava un en cinc minuts més tard; quan estàvem en el telefèric era molt bonic perquè es veien los Picos d’Europa una mica nevats i tots els prats verds, quan hem arribat a dalt de los Picos d’Europa hem anat a fer una passejada a veure una mica com eren, eren molt bonics, ens hem trobat neu, i alguns s’han posat a jugar amb la neu, el camí ha sigut bastant cansat, quan ens hem cansat de caminar hem tornat cap a l’autocar i de l’autocar hem anat cap a Potes a dinar;de Potes hem anat a Sotama que està a 3 km de Potes, on hem visitat el centre de visitants de Sotama, quan hem acabat del centre de visitants de Sotama hem anat cap a Comillas a mirar el “Capricho”, de Gaudí però estava tancat, perque hi havia uns Japonesos i no l’hem pogut veure, el que si que hem vist ha sigut el palau de Sorbellana, es d’estil gòtic i molt maco, quan hem acabat hem anat cap a l’autocar en direcció Santillana, hem arribat i hem tingut temps lliure.      

El Parc Nacional dels Pics d'Europa es va crear en 1918 com Parc Nacional de la Muntanya de Covadonga, sent el primer Parc Nacional d'Espanya. En 1995 es va ampliar als tres massissos que constituïxen els Becs d'Europa canviant el primitiu nom per l'actual. També ha estat declarat per la UNESCO Reserva de la Biosfera.


Els Pics d'Europa constituïxen un dels principals tresors naturals espanyols, conten amb tres massissos bé diferenciats: l'occidental o del Cornión, el central o dels Urrielles i l'oriental o de Andara.


Els seus 65.000 Ha. el converteixen en un dels majors espais protegits d'Espanya, abastant terrens que administrativament pertanyen a tres comunitats autònomes: Astúries, Cantàbria i Castella-Lleó.

La seva vasta extensió comprèn a Astúries els territoris pertanyents als concejos de Amieva, Cangas de Onís, Onís, Cabrales, Peñamellera Alta i Peñamellera Baixa.

El seu clima es caracteritza per la humitat i les constants precipitacions, un fet que està determinat per la seva proximitat al mar (tot just 20 quilòmetres) i la presència de la neu s'accentua durant els mesos d'hivern.

El seu paisatge destaca pel marcat relleu, on els alts cims alternen amb profundes goles i canons. En aquesta serralada existeixen 200 cotes de més de 2.000 metres d'altitud i desnivells superiors als 2.300 metres.

El Massís Central és el més abrupte dels tres que componen el Parc i en ell es troben les majors altituds: Torrecerredo (2.646 metres), el cim més alt dels Becs, Taronger de Bulnes (2.519 metres) o el Bec Tresorer (2.570 metres).
El Massís Occidental és el més extens, i en ell s'entremesclen alts cims, com la Penya Santa de Castella (2.596 metres), amb prats, boscos de vessant, fagedes, rouredes i bruguerars. En aquest massís se situen els famosos Llacs de Covadonga.

Els pics més importants són: la Torre Santa, a la zona de Cornión, que té 2596m d’altura. El pic més alt és el de Torreceredo amb 2648 metres d’altitud. El punt més baix dels Picos de Europa és la desembocadura del riu Ordon, a 70 metres sobre el nivell del mar.

La flora als Pics d'Europa es caracteritza perque té un clima atlàntic, caracteritzat per abundants pluges i temperatures suaus. No obstant això, les grans diferències d'altitud ocasionen també varietats climàtiques i en conseqüència, de vegetació. En total es pot parlar d'unes setanta espècies arbòries i unes set-centes de matolls i herbàcies. 

Es dóna la circumstància que molts dels boscos que al seu dia van poblar les vessants més baixes d'aquests boscos van ser substituïts per prats artificials d'herba per al bestiar. Avui, amb el declivi del pasturatge i amb la crisi de la ramaderia, algunes de les zones tradicionals de pastura estan sent envaïdes per matolls, sobretot de gatosa i bruc. 

En les parts més baixes dels vessants es troben els boscos més frondosos, destacant entre les espècies més nombroses i comuns el roure, avellaner, castanyer, auró, tell, freixe, cirerer o noguera.   més propera al clima mediterrani, apareixen altres espècies menys abundants, però sí representatives com l'alzina, alzina surera, arboç o llorer. 

Per sobre dels 500 metres d'altitud, les espècies més nombroses són el roure i el faig, la presència pot arribar fins als 1.500 metres d'altitud, al costat d'altres espècies com més resistents com per exemple el teix o el bedoll. Als cims de les muntanyes la vegetació escasseja i es limita a matolls, líquens i algunes herbàcies que aconsegueixen suportar el clima extrem.

És poden agafar teleferics per arribar  a dalt de los Picos d'Europa.

En la fauna dels Picos d’Europa hi trobem l’isard que és l’animal més característic del parc , es troba en les zones més altes. N’hem vist a dos, corrent per algun dels pics, encara que sigui difícils de veure'ls. En canvi en les zones més fàcils d’arribar trobem l’ós, la guineu, el llop, el cérvol, el porc senglar, també trobem molta varietat d’aus: els rapinyaries, com l’àguila real, la ratonera, el voltor comú, la gralla de bec vermell, el corb, l’ “urogayo”, que està en perill d’extinció. També hi ha molta fauna aquàtica: les llúdrigues, les truites, els salmons, les anguiles, els crancs, el martí pescaire.

Un cop acabada la visita als Picos d'Europa, vam anar al Capricho, però estava tancat, i no el vam poder veure, però teniem que buscar informació igualment.

Capricho de Gaudí

El 1883, Máximo Díaz de Quijano (la germana era cunyada d'Antonio López i López, primer marquès de Comillas, i, com ell, indià enriquit a Amèrica) va encarregar a Gaudí l'execució d'un xalet d'estiueig al costat del palau de Sobrellano del marquès , a la localitat càntabra de Comillas: Aquest edifici (1883-1885) és contemporani de la Casa Vicens (1883-1888), que Gaudí aixecava a Barcelona. Per això, la construcció del Capritx va ser dirigida a peu d'obra per Cristóbal Cascante, amic i company de promoció de Gaudí. I encara que Cascante va disposar d'una maqueta i de plans molt detallats de Gaudí, a qui consultava tots els seus dubtes, veient la minuciositat dels detalls del Capricho i la perfecció dels acabats es fa difícil creure que mai estigués a Comillas, de fet, el escultor Joan Matamala escriu en les seves memòries que Gaudí li va explicar que havia fet un viatge d'incògnit a Santiago de Compostel entre 1883 i 1885, passant per Burgos i Comillas.

La importància del Capricho (i de la Casa Vicens) és que són els primers edificis de Gaudí i, per tant, obres importantíssimes per al futur de la carrera de l'arquitecte i essencials per a l'estudi de la trajectòria del conjunt de la seva obra i definitòries del estil de la seva primera època, que es distingeix, com assenyala Le Cirlot, per la influència mudèjar, per l'alternança entre aquesta suggestió orientalista i el medievalisme, i per l'aparició progressiva i creixent dels elements que corresponen a l'època de maduresa de Gaudí .

Antoni Gaudí, va néixer a Reus, Espanya, l'any 1852 i va morir el 1926 a Barcelona; va ser un arquitecte espanyol.  L'obra d'Antoni Gaudí s'inscriu dins del moviment modernista, encara que el supera àmpliament per l'originalitat de les seves concepcions i la seva capacitat per trencar motlles i crear noves solucions.

Nascut en el si d'una família de calderers, es va traslladar a Barcelona per estudiar arquitectura, disciplina en la qual es va graduar en 1878. Inicialment va col.laborar en alguns despatxos de renom arquitectes de l'època (amb José Fonseré projectar la cascada, les reixes metàl.liques i les portes del parc de la Ciutadella de Barcelona), abans d'abordar en solitari el projecte de la Cooperativa Mataronense, un ambiciós complex del que només es van dur a terme la fàbrica i un quiosc de serveis.

El 1883 va ser nomenat arquitecte del temple expiatori de la Sagrada Família, l'obra que va ocupar tota la seva vida i que es considera el seu principal realització artística, tot i que va quedar inconclusa i sense un projecte ben definit. En els primers anys, es va ocupar de la construcció de la cripta (1883-1891) i l'absis (1891-1893) i va compaginar el seu treball al temple amb diversos encàrrecs civils, com la vila anomenada El Capricho, a Comillas, o la casa Vicens, a Gràcia, per a Manuel Vicens.

En aquells dies va entrar en contacte amb el comte de Güell, amb qui va mantenir una relació gairebé de mecenatge renaixentista. Güell li va encarregar en primer lloc alguns pavellons per a la seva finca de Pedralbes i el palau del carrer Nou de la Rambla (1886-1891), on Gaudí va introduir nous elements constructius com l'arc parabòlic. Després es va ocupar del col.legi de les teresianes del carrer de Ganduxer i del palau episcopal d'Astorga, que no va acabar a conseqüència de la mort del seu mentor, el bisbe Joan Baptista Grau Vallespinós.

L'any 1926, quan va morir atropellat per un tramvia, Gaudí era un arquitecte reconegut pels seus coetanis dins i fora de les fronteres espanyoles, però el seu singular geni innovador i creatiu no va ser acceptat universalment fins bastants dècades més tard. En l'actualitat, la seva figura és internacionalment reconeguda i la seva obra es troba entre les més admirades de l'arquitectura de tots els temps.

Vem veure per fora el palau de Sorbellano, que és un monument històric situat a Cantàbria . El palau es conserva molt bé i actualment és utilitzat com a seu d'exposicions temporals diverses. El palau conserva diverses col.leccions de béns de mobiliari, pintura, escultura, metallisteria, etnografia filipina i arqueologia.

Palau de Sorbellano

Va ser una obra de l'arquitecte català Joan Martorell, per encàrrec del primer Marquès de Comillas. En el seu interior podem trobar un important conjunt d'obres d'art, com pintures de Llorens i Masdeu, escultures de Joan Roig i els mausoleus de marbre de la capella-panteó dels escultors Llimona i Vallmitjana. Cal destacar que part del mobiliari del palau va ser dissenyat per Antoni Gaudí.

Joan Martorell i Montells va néixer a Barcelona el 1833 i va morir el 1906, va ser arquitecte català.

Titulat l'any 1876, va desenvolupar la seva obra dintre de l'estil goticista de moda en aquella època, a causa de la influència de Viollet-le-Duc. Va ser un dels impulsors del Cercle Artístic de Sant Lluc. Martorell va ser un dels mestres d'Antoni Gaudí, al que va emprar en nombroses ocasions com delineant, i en la seva qualitat d'arquitecte assessor de Josep Maria Bocabella, promotor del temple de la Sagrada Família, fou el que va recomanar a Gaudí per a fer-se càrrec del projecte del temple el 1883.

Dia 1 9/5/11

Hem arribat tots a les 7:20 a Joanic, menys tres persones que han arribat a les 7:30, eren la Ruth, la Tania i el Marc Alonso. Ens hem posat en marxa a les 7:36, hem agafat la carretera direcció Lleida, la primera parada ha sigut a Montblanc a les 9:15, hem parat per esmorzar a les 9:55 hem pujat a l’autocar, de moment el trajecte no se'm estava fent molt llarg, la segona parada ha sigut d’un quart d’hora per anar als lavabos, era a Pina, a les 11:40, és a dir hem pujat a l’autocar a les 11:55, la propera parada era per dinar, a Tudela, hem arribat a Tudela a la 13:40, hem anat a un restaurant, desprès de dinar al restaurant hem anat a donar una volta per el poble, el poble no estava malament, la plaça que hem visitat ha sigut el que m’ha agradat més, però m’ha agradat més Santillana del mar, i quan hem acabat de donar la volta al poble hem anat cap a l’autocar a les 16:10, la següent parada ha sigut a Igay, ha sigut de mitja hora, per anar als lavabos i berenar una mica, era l’ultima parada abans d'arribar a Santillana del mar, a Santillana hem arribat a les 20:50, llavors hem entrat a l’hotel i ens hem organitzat les coses, després d’organitzar-nos ho tot i de sopar hem anat a donar una volta per el poble, el poble és preciós, totes les cases i el terra eren de pedra, m’ha agradat molt, llàstima que fos de nit.