Dia 2 10/5/11

Avui hem anat a Los Picos d’Europa, a Fuente Dé, el trajecte de Santillana fins a Fuente De se m'ha  fet bastant llarg, però el paisatge era preciós llavors aquest factor ajudava molt, anàvem direcció a Astúries, seguíem el curs d’un riu, anomenat Deva; per la carretera veiem molta vegetació i pobles. Quan hem arribat a Fuente Dé haviem de pujar ràpid al telefèric, si no se’ns escapava, encara que n’arribava un en cinc minuts més tard; quan estàvem en el telefèric era molt bonic perquè es veien los Picos d’Europa una mica nevats i tots els prats verds, quan hem arribat a dalt de los Picos d’Europa hem anat a fer una passejada a veure una mica com eren, eren molt bonics, ens hem trobat neu, i alguns s’han posat a jugar amb la neu, el camí ha sigut bastant cansat, quan ens hem cansat de caminar hem tornat cap a l’autocar i de l’autocar hem anat cap a Potes a dinar;de Potes hem anat a Sotama que està a 3 km de Potes, on hem visitat el centre de visitants de Sotama, quan hem acabat del centre de visitants de Sotama hem anat cap a Comillas a mirar el “Capricho”, de Gaudí però estava tancat, perque hi havia uns Japonesos i no l’hem pogut veure, el que si que hem vist ha sigut el palau de Sorbellana, es d’estil gòtic i molt maco, quan hem acabat hem anat cap a l’autocar en direcció Santillana, hem arribat i hem tingut temps lliure.      

El Parc Nacional dels Pics d'Europa es va crear en 1918 com Parc Nacional de la Muntanya de Covadonga, sent el primer Parc Nacional d'Espanya. En 1995 es va ampliar als tres massissos que constituïxen els Becs d'Europa canviant el primitiu nom per l'actual. També ha estat declarat per la UNESCO Reserva de la Biosfera.


Els Pics d'Europa constituïxen un dels principals tresors naturals espanyols, conten amb tres massissos bé diferenciats: l'occidental o del Cornión, el central o dels Urrielles i l'oriental o de Andara.


Els seus 65.000 Ha. el converteixen en un dels majors espais protegits d'Espanya, abastant terrens que administrativament pertanyen a tres comunitats autònomes: Astúries, Cantàbria i Castella-Lleó.

La seva vasta extensió comprèn a Astúries els territoris pertanyents als concejos de Amieva, Cangas de Onís, Onís, Cabrales, Peñamellera Alta i Peñamellera Baixa.

El seu clima es caracteritza per la humitat i les constants precipitacions, un fet que està determinat per la seva proximitat al mar (tot just 20 quilòmetres) i la presència de la neu s'accentua durant els mesos d'hivern.

El seu paisatge destaca pel marcat relleu, on els alts cims alternen amb profundes goles i canons. En aquesta serralada existeixen 200 cotes de més de 2.000 metres d'altitud i desnivells superiors als 2.300 metres.

El Massís Central és el més abrupte dels tres que componen el Parc i en ell es troben les majors altituds: Torrecerredo (2.646 metres), el cim més alt dels Becs, Taronger de Bulnes (2.519 metres) o el Bec Tresorer (2.570 metres).
El Massís Occidental és el més extens, i en ell s'entremesclen alts cims, com la Penya Santa de Castella (2.596 metres), amb prats, boscos de vessant, fagedes, rouredes i bruguerars. En aquest massís se situen els famosos Llacs de Covadonga.

Els pics més importants són: la Torre Santa, a la zona de Cornión, que té 2596m d’altura. El pic més alt és el de Torreceredo amb 2648 metres d’altitud. El punt més baix dels Picos de Europa és la desembocadura del riu Ordon, a 70 metres sobre el nivell del mar.

La flora als Pics d'Europa es caracteritza perque té un clima atlàntic, caracteritzat per abundants pluges i temperatures suaus. No obstant això, les grans diferències d'altitud ocasionen també varietats climàtiques i en conseqüència, de vegetació. En total es pot parlar d'unes setanta espècies arbòries i unes set-centes de matolls i herbàcies. 

Es dóna la circumstància que molts dels boscos que al seu dia van poblar les vessants més baixes d'aquests boscos van ser substituïts per prats artificials d'herba per al bestiar. Avui, amb el declivi del pasturatge i amb la crisi de la ramaderia, algunes de les zones tradicionals de pastura estan sent envaïdes per matolls, sobretot de gatosa i bruc. 

En les parts més baixes dels vessants es troben els boscos més frondosos, destacant entre les espècies més nombroses i comuns el roure, avellaner, castanyer, auró, tell, freixe, cirerer o noguera.   més propera al clima mediterrani, apareixen altres espècies menys abundants, però sí representatives com l'alzina, alzina surera, arboç o llorer. 

Per sobre dels 500 metres d'altitud, les espècies més nombroses són el roure i el faig, la presència pot arribar fins als 1.500 metres d'altitud, al costat d'altres espècies com més resistents com per exemple el teix o el bedoll. Als cims de les muntanyes la vegetació escasseja i es limita a matolls, líquens i algunes herbàcies que aconsegueixen suportar el clima extrem.

És poden agafar teleferics per arribar  a dalt de los Picos d'Europa.

En la fauna dels Picos d’Europa hi trobem l’isard que és l’animal més característic del parc , es troba en les zones més altes. N’hem vist a dos, corrent per algun dels pics, encara que sigui difícils de veure'ls. En canvi en les zones més fàcils d’arribar trobem l’ós, la guineu, el llop, el cérvol, el porc senglar, també trobem molta varietat d’aus: els rapinyaries, com l’àguila real, la ratonera, el voltor comú, la gralla de bec vermell, el corb, l’ “urogayo”, que està en perill d’extinció. També hi ha molta fauna aquàtica: les llúdrigues, les truites, els salmons, les anguiles, els crancs, el martí pescaire.

Un cop acabada la visita als Picos d'Europa, vam anar al Capricho, però estava tancat, i no el vam poder veure, però teniem que buscar informació igualment.

Capricho de Gaudí

El 1883, Máximo Díaz de Quijano (la germana era cunyada d'Antonio López i López, primer marquès de Comillas, i, com ell, indià enriquit a Amèrica) va encarregar a Gaudí l'execució d'un xalet d'estiueig al costat del palau de Sobrellano del marquès , a la localitat càntabra de Comillas: Aquest edifici (1883-1885) és contemporani de la Casa Vicens (1883-1888), que Gaudí aixecava a Barcelona. Per això, la construcció del Capritx va ser dirigida a peu d'obra per Cristóbal Cascante, amic i company de promoció de Gaudí. I encara que Cascante va disposar d'una maqueta i de plans molt detallats de Gaudí, a qui consultava tots els seus dubtes, veient la minuciositat dels detalls del Capricho i la perfecció dels acabats es fa difícil creure que mai estigués a Comillas, de fet, el escultor Joan Matamala escriu en les seves memòries que Gaudí li va explicar que havia fet un viatge d'incògnit a Santiago de Compostel entre 1883 i 1885, passant per Burgos i Comillas.

La importància del Capricho (i de la Casa Vicens) és que són els primers edificis de Gaudí i, per tant, obres importantíssimes per al futur de la carrera de l'arquitecte i essencials per a l'estudi de la trajectòria del conjunt de la seva obra i definitòries del estil de la seva primera època, que es distingeix, com assenyala Le Cirlot, per la influència mudèjar, per l'alternança entre aquesta suggestió orientalista i el medievalisme, i per l'aparició progressiva i creixent dels elements que corresponen a l'època de maduresa de Gaudí .

Antoni Gaudí, va néixer a Reus, Espanya, l'any 1852 i va morir el 1926 a Barcelona; va ser un arquitecte espanyol.  L'obra d'Antoni Gaudí s'inscriu dins del moviment modernista, encara que el supera àmpliament per l'originalitat de les seves concepcions i la seva capacitat per trencar motlles i crear noves solucions.

Nascut en el si d'una família de calderers, es va traslladar a Barcelona per estudiar arquitectura, disciplina en la qual es va graduar en 1878. Inicialment va col.laborar en alguns despatxos de renom arquitectes de l'època (amb José Fonseré projectar la cascada, les reixes metàl.liques i les portes del parc de la Ciutadella de Barcelona), abans d'abordar en solitari el projecte de la Cooperativa Mataronense, un ambiciós complex del que només es van dur a terme la fàbrica i un quiosc de serveis.

El 1883 va ser nomenat arquitecte del temple expiatori de la Sagrada Família, l'obra que va ocupar tota la seva vida i que es considera el seu principal realització artística, tot i que va quedar inconclusa i sense un projecte ben definit. En els primers anys, es va ocupar de la construcció de la cripta (1883-1891) i l'absis (1891-1893) i va compaginar el seu treball al temple amb diversos encàrrecs civils, com la vila anomenada El Capricho, a Comillas, o la casa Vicens, a Gràcia, per a Manuel Vicens.

En aquells dies va entrar en contacte amb el comte de Güell, amb qui va mantenir una relació gairebé de mecenatge renaixentista. Güell li va encarregar en primer lloc alguns pavellons per a la seva finca de Pedralbes i el palau del carrer Nou de la Rambla (1886-1891), on Gaudí va introduir nous elements constructius com l'arc parabòlic. Després es va ocupar del col.legi de les teresianes del carrer de Ganduxer i del palau episcopal d'Astorga, que no va acabar a conseqüència de la mort del seu mentor, el bisbe Joan Baptista Grau Vallespinós.

L'any 1926, quan va morir atropellat per un tramvia, Gaudí era un arquitecte reconegut pels seus coetanis dins i fora de les fronteres espanyoles, però el seu singular geni innovador i creatiu no va ser acceptat universalment fins bastants dècades més tard. En l'actualitat, la seva figura és internacionalment reconeguda i la seva obra es troba entre les més admirades de l'arquitectura de tots els temps.

Vem veure per fora el palau de Sorbellano, que és un monument històric situat a Cantàbria . El palau es conserva molt bé i actualment és utilitzat com a seu d'exposicions temporals diverses. El palau conserva diverses col.leccions de béns de mobiliari, pintura, escultura, metallisteria, etnografia filipina i arqueologia.

Palau de Sorbellano

Va ser una obra de l'arquitecte català Joan Martorell, per encàrrec del primer Marquès de Comillas. En el seu interior podem trobar un important conjunt d'obres d'art, com pintures de Llorens i Masdeu, escultures de Joan Roig i els mausoleus de marbre de la capella-panteó dels escultors Llimona i Vallmitjana. Cal destacar que part del mobiliari del palau va ser dissenyat per Antoni Gaudí.

Joan Martorell i Montells va néixer a Barcelona el 1833 i va morir el 1906, va ser arquitecte català.

Titulat l'any 1876, va desenvolupar la seva obra dintre de l'estil goticista de moda en aquella època, a causa de la influència de Viollet-le-Duc. Va ser un dels impulsors del Cercle Artístic de Sant Lluc. Martorell va ser un dels mestres d'Antoni Gaudí, al que va emprar en nombroses ocasions com delineant, i en la seva qualitat d'arquitecte assessor de Josep Maria Bocabella, promotor del temple de la Sagrada Família, fou el que va recomanar a Gaudí per a fer-se càrrec del projecte del temple el 1883.